3a etapa

Ara començo el que anomeno la 3ª etapa. Si la 1ª va ser la d’estudiar i la 2ª la de treballar en una granja, la 3ª és la de viatjar una mica per les dues illes de NZ. Aquesta vegada però, no ho faré pas sola perquè en breu m’acompanyaran en Marci i en Cristiano! Mentre espero a que arribin, passo la setmana voltant per l’illa del nord.
Surto de Motueka, la fantàstica granja on he treballat tot un mes, per anar cap a Wellington. Aquí sense voler, haig de fer parada i fonda perquè la motxilla ha petat, se m’ha partit per la meitat!. No ha sigut pas per excés de pes sinó que la pobre tenia gairebé 20 anys! Amb tants Pedraforques i caminades viscudes, ha demanat la jubilació i amb una pena impressionant, no he tingut més opció que comprar-me’n una de nova.
A partir d’aquí, amb la motxilla nova i els maleïts 15 kg a l’esquena, vaig direcció nord, parant a un poblet de la costa est, Napier. En aquest, tot i que no té massa encant hi passo un dia per passejar-me pels carrers que van haver de ser reconstruits després del fort terratrèmol que van patir l’any 1931. Però a mi, com que el que m’agrada és la natura i el poblets de costa no em diu res, al dia següent me’n vaig a Taupo, on les caminades m’esperen.

1. HUKA FALLS

Arribo al backpackers de Taupo, descarrego la súper motxilla i veig un ambient viatger on queda reflexat que viatjar és apte per a tots el públics. Gent jove, els que ens fem grans, matrimonis amb canalla i iaies! Aquest ambient m’encanta! Només arribar ja vaig amb la idea d’anar a les cascades de “Huka Falls” que segons la guia que em vaig comprar, són espectaculars. Bé, està clar que el concepte d’espectacular és discutible, ja que per començar només hi ha un salt d’aigua.

Huka Falls

Continuo camí amunt amb l’objectiu d’arribar als “Craters of the Moon” (els cràters de la lluna). Aquest lloc rep aquest nom pel paissatge que ha creat l’activitat termal que hi ha en aquesta zona i en general a tota l’illa nord de NZ. Aquesta activitat és deguda a que l’illa reposa sobre les dues plaques tectòniques (del Pacífic i l’Australiana). El calentament de la terra és perquè la placa del Pacífic és cada vegada més a sota de la placa Australiana i quan més profunda és la placa, més s’escalfa la terra. Resultat d’aquest calentament: gaisers, fumaroles, cràters de fang bulllint i piscines d’aigua calenta. No cal dir que la vegetació que viu en aquestes condicions és mínima, només 3 tipus de plantes viuen per suportar aquestes altes temperatures. Per aquest motiu doncs, aquest paissatge rep el nom de Cràters of the Moon, perquè es tracta d’un paissatge força desolador i desert.

2. TONGARIRO ALPINE CROSSING

Després d’aquest viatge per la lluna, torno al backpackers xerro amb unes noies alemanes molt trampades. Amb elles, fem plans pel dia següent per fer el treking a un dels volcans actius del parc nacional de Tongariro, considerat un dels millors trekings de NZ. http://www.nationalpark.co.nz/tongariro-alpine-crossing/tongariro-alpine-crossing. No pensis que som una colla d’inconscients per voler pujar a un volcà... està assegurat que no es preveu cap erupció inmediata! (però amb lo “gafe” que sóc em passa pel cap que l’erupció està assegurada! jeje) Al dia següent, a les 6h del matí totes al peu del canyó, amb una il·lusió enorme ja que ens venen l’excursió com una activitat espectacular (aviam com serà d’espectacular aquesta vegada, em pregunto jo). Quan pujo a l’autocar em ve al cap la cançó “Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure el meu cor...” i amb aquesta cantarella i alegria arribem als peus de la muntanya Tongariro. Comencem a caminar, amb un vent de nassos i una rasca que sembla mentida que aquí sigui l’estiu! Però com diuen Lluís Llach: au vinga amunt, amunt, obre els teus ulls i amunt! Puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva!

Au vinga amunt, amunt!

Mentre anem amunt doncs, passem per un paissatge llunar de pedra volcànica de l’última erupció que va haver-hi fa 36 anys, muntanyes que no deixen de fumar, mars de lava i gent i gent i més gent, com si de l’Aneto es tractés. Després d’unes 5 hores arribem al summit que diuen ells. Hem fet el ciiiiiim! Sí! Les vistes des dels 1967 m d’alçada són realment espectaculars, despempenants. El premi està en seure una estona al cràter que fumeja, sentint lo calenta que és la terra i gaudir del color dels llacs verd maragda que hi ha a l’altre cara de la muntanya.

I què més puc esperar aquí dalt? En pricipi diria que ja ho tenia tot, felicitat absoluta, benestar... algu més? Doncs encara hi ha més! La sorpresa ha sigut quan a aquestes alçades vaig sentir una veu catalana... òstiaaaaa uns catalans, uns catalans! Ei nois... jo també sóc catalana! Quina il·lusió trobar-me l’Edu de Barcelona i la Dolors de Tarragona, una parella maca perquè sí que s’han passat gairebé 1 mes viatjant per NZ. Ara sí que ja ho tenia tot: haver fet el cim i parlar català!

Visca Catalunya! Amb l'Edu de BCN i la Dolors de Tarragona

Expedició Alemana, Suècia, Àustria i Catalunya!