Surto de Motueka, la fantàstica granja on he treballat tot un mes, per anar cap a Wellington. Aquí sense voler, haig de fer parada i fonda perquè la motxilla ha petat, se m’ha partit per la meitat!. No ha sigut pas per excés de pes sinó que la pobre tenia gairebé 20 anys! Amb tants Pedraforques i caminades viscudes, ha demanat la jubilació i amb una pena impressionant, no he tingut més opció que comprar-me’n una de nova.
A partir d’aquí, amb la motxilla nova i els maleïts 15 kg a l’esquena, vaig direcció nord, parant a un poblet de la costa est, Napier. En aquest, tot i que no té massa encant hi passo un dia per passejar-me pels carrers que van haver de ser reconstruits després del fort terratrèmol que van patir l’any 1931. Però a mi, com que el que m’agrada és la natura i el poblets de costa no em diu res, al dia següent me’n vaig a Taupo, on les caminades m’esperen.
2. TONGARIRO ALPINE CROSSING
Després d’aquest viatge per la lluna, torno al backpackers xerro amb unes noies alemanes molt trampades. Amb elles, fem plans pel dia següent per fer el treking a un dels volcans actius del parc nacional de Tongariro, considerat un dels millors trekings de NZ. http://www.nationalpark.co.nz/tongariro-alpine-crossing/tongariro-alpine-crossing. No pensis que som una colla d’inconscients per voler pujar a un volcà... està assegurat que no es preveu cap erupció inmediata! (però amb lo “gafe” que sóc em passa pel cap que l’erupció està assegurada! jeje) Al dia següent, a les 6h del matí totes al peu del canyó, amb una il·lusió enorme ja que ens venen l’excursió com una activitat espectacular (aviam com serà d’espectacular aquesta vegada, em pregunto jo). Quan pujo a l’autocar em ve al cap la cançó “Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure el meu cor...” i amb aquesta cantarella i alegria arribem als peus de la muntanya Tongariro. Comencem a caminar, amb un vent de nassos i una rasca que sembla mentida que aquí sigui l’estiu! Però com diuen Lluís Llach: au vinga amunt, amunt, obre els teus ulls i amunt! Puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva!
Au vinga amunt, amunt!
Mentre anem amunt doncs, passem per un paissatge llunar de pedra volcànica de l’última erupció que va haver-hi fa 36 anys, muntanyes que no deixen de fumar, mars de lava i gent i gent i més gent, com si de l’Aneto es tractés. Després d’unes 5 hores arribem al summit que diuen ells. Hem fet el ciiiiiim! Sí! Les vistes des dels 1967 m d’alçada són realment espectaculars, despempenants. El premi està en seure una estona al cràter que fumeja, sentint lo calenta que és la terra i gaudir del color dels llacs verd maragda que hi ha a l’altre cara de la muntanya.
I què més puc esperar aquí dalt? En pricipi diria que ja ho tenia tot, felicitat absoluta, benestar... algu més? Doncs encara hi ha més! La sorpresa ha sigut quan a aquestes alçades vaig sentir una veu catalana... òstiaaaaa uns catalans, uns catalans! Ei nois... jo també sóc catalana! Quina il·lusió trobar-me l’Edu de Barcelona i la Dolors de Tarragona, una parella maca perquè sí que s’han passat gairebé 1 mes viatjant per NZ. Ara sí que ja ho tenia tot: haver fet el cim i parlar català!
Visca Catalunya! Amb l'Edu de BCN i la Dolors de Tarragona
Expedició Alemana, Suècia, Àustria i Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada