Últims quilòmetres

Una de les coses que hem trobat a Queenstown ha sigut el bon temps i la calor. Amb dies com aquests, ens ha permès passejar pels jardins, per la platja que envolta el llac Wakatipu i pel típic Brecon Street que et permet entrar al món consumista per comprar alguna parida o altra. Nossaltres però com que no som amants d’aquests consumisme, preferim garsar-nos els duros anant a sopar un bon xai acompanyat d’un bon vi perquè després de més de 15 dies sopant a la furgo, ja toca fer un extra. Queenstown, amb el seu ambient nocturn, també ens ha permès de veure alguna cerveseta i fins i tot algun “xupito” enmig d’una juvenalla que en Marci i jo podiem haver sigut els seus pares.
Amb un bon sopar i una mica de festa nocturna acabem la jornada prou rebentats per decidir que ens anem al sobre per carregar piles pel dia següent.
Al matí, decidim fer el treking “Queenstown Hill” que no és pas que la muntanya tingui molta alçada (950m) però puja que no vegis. Només començar una pujada bèstia ens fa suar com marrans fins arribar al cim. Des d’aquí es veuen unes vistes precioses del llac Wakatipu i de Queenstown.

Queenstown

Queenstown Hill

D’aquí anem direcció nord-est, cap a la ciutat Victoriana de Dunedín. Aquí parem com sempre a l’oficina d’informació perquè en facin cinc cèntims del què podem fer i ens recomanen anar a veure pingüins. A mi les cames ja em corren soles quan escolto aquesta proposta. A la Península d’Otago (a 1h de Dunedín) hi ha una reserva privada del “Yelow Eye Penguin” que es dediquen a la conservació i benestar del pingüí d’ulls grocs i està totalment finançat mitjançant els tours organitzats. A la mateixa reserva tenen un petit hospital on cuiden els pingüins que arriben ferits i/o malalts després d’haver anat a pescar i els hi ha construït nius perquè puguin criar. Pinta bé i sembla que tenen respecte per l’animal així que amb el guia ens endinsem en uns túnels on quedem camuflats i des d’aquí podem anar veient els nius prefabricats on hi ha la mare amb la cria. Ooooh... molt maco, però tan artificial! Si més no, tot i la seva artificialitat, es respecta el seu espai i els pingüins viuen tranquils.

Yellow Eye Penguin

El pingüí d’ull groc rep aquest nom perquè tenen l’iris de color groc i pel groc del seu cabell. Només viuen a Nova Zelanda i són un dels pingüins més extranys del món perquè viuen en solitària i no en colònies. Al dia següent, a “Taiaroa Head” ens espera un dels moments més espectaculars de la meva vida. Aquí quan comença a fosquejar es pot veure el “Blue penguin” com arriba del mar. Enmig de la foscor veig com els espectadors esperen davant del mar enmig d’un silenci sepulcral. El Blue penguin, que rep aquest nom pel color del seu plomatge, el pingüí més petit del món, amb un caminar eixerit i divertit va arribant fent esforços per travessar les roques que hi ha abans d’arribar als nius. Ara un, ara un altre i un altre... mare de déu quants pingüins alhora, mai havia vist una cosa igual! S’ha fet fosc del tot i deixo a les diminutes criatures que descansin. Al matí em llevo a les 6h per tal de veure’ls com se’n van al mar, no hi hagut sort... ells són més matiners que jo! Mentre passejo entre les roques, veient com surt el sol, vaig contemplant els albatros i altres ocells. De sobte sento un ronc que m’espanta, giro el cap i no veig res... què deu ser aquest ronqueig? Ualaaaa... una foca Fur enorme que he confós amb una roca i una mica més i passo per sobre seu! Amb ella i altres foques passo 1 hora de rellotge contemplant cada moviment, cada capbussada i amb el creuament de mirades entre elles i jo, avui, un dia més penso, que bonic és estar a Nova Zelanda!

Foques Fur

Oamaru, un altre poblet de la costa est, parem a un dels miradors que té una platja, amb la idea de veure el Yellow Eye Penguin. En aquesta platja està prohibit accedir-hi a partir de les 15h perquè és l’hora que el Yellow Eye penguin surt del niu per anar a buscar menjar per la cria. Aquesta estona, no només em fascina per esperar veure algun pingüí sinó tot el que hi ha al darrera. Estona de calma, escoltant el mar, les ones i sentir el vent. Un combinat perfecte per gaudir i veure finalment com alguns pingüins van arribant a la platja.
A la nit anem a una altra platja on trobem un altre espectacle. Més Blue penguins surten de l’aigua en petits grupets i travessen el carrer per anar als nius. Ara entenc perquè hi ha cartells d’atenció “Penguin Crossing”. Els pobres pingüinets superen la invasió japonesa que els esperen amb les càmeres a punt de disparar. Penso que ha de ser realment estressant per a ells perquè volen travessar però són porucs i s’esperen mig amagats a que tothom s’aparti. Evidentment ningú mou un peu, són massa monos i tothom els hi vol fer fotos. Davant l’actitud d’algun imbècil, li demano que s’aparti i que respecti el camí del pingüi. També aviso algun eixerit que ha tirat fotos amb flash, de que no està permès ja que tenen els ulls molt sensibles. Vaja, que enmig d’aquella invasió pingüina-nipona jo semblava que hagués sortit del Department of Consevation o de Green Peace perquè penso que primer de tot, el respecte per l’animaló.

Blue penguin

Amb aquestes experiències inoblidables pels que som amants dels pingüins, fem camí cap a Christchurch. Aquesta ciutat, o més ben dit, la ciutat fantasma es respiren uns aires que esgarrifen degut el fort terratrèmol que van patir al febrer del 2011. Cases derrumbades, edificis escardats, espais prohibits d’accés i habitants que, després d’haver-hi creuat quatre paraules, encara tremolen!
Les vacances aquí se’ns acaben. Hem de tornar el que ha sigut la nostra casa mòvil i ens ha permès anar d’un indret a un altre de l’illa nord i de l’illa sud. He viscut 4 mesos i em quedo molts bons records. Sobretot, el record d'uns paissatges que pels amants de la natura són espectaculars, platges de sorra daurada, muntanyes gegants amb plena activitat volcànica, llacs i tot això acompanyat d'una fauna animal que no havia vist mai. També un record excepcional de totes les persones kiwis (habitants de Nova Zelanda) amb les que he interactuat i/o viscut durant aquests mesos i que m'han fer sentir tan bé.
Ara, amb els ulls una mica negats i la gola ennuegada, només puc dir: GRÀCIES Nova Zelanda! Fins la propera!