Tiru liru liru liiiii, tiru liru liru là, avui és festa major!
Tiru liru liru liiiii, tiru liru liru là, en Marcel ja ha arribaaaaat!
Després d’haver parlat diverses vegades de fer un viatge junts, ha arribat el moment. Ens trobem a Rotorua amb el meu amic Marcel, amb tanta il·lusió que se’m fa impossible explicitar-ho amb paraules. Les ganes de començar a fer camí fa que no ens encantem, vinga va... què fem? Viatgem amb transport públic o lloguem un Camper Van? La resposta és indiscutible: Camper Van, per no haver de dependre de res ni de ningú. Anem a Auckland a buscar-la i ens preparem per conduïr amb el volant a la dreta i pel carril de l’esquerra. Jo que em pensava que em seria impossible i ja semblem els reis de la carretera!
Tenint en compte que l’illa del nord ja me la conec, l’objectiu és passar la majoria del viatge per l’illa del sud, així que amb 4 dies deixem l’illa del nord enrere, travessem l’estret de Cook amb el ferry i ens plantem a Pincton, el primer poble que es trepitja de l’illa del sud. Ens plantegem anar baixant per la costa Est i arribar a Kaikoura. Aquest poble de 3.500 habitants és el més important perquè gràcies a les seves profundes aigües hi freqüenten les balenes Sperm. Que bèstia ha de ser veure balenes en el seu habitat natural, penso jo! I com que les ganes poden més que la meva escurada economia m’hi llenço de cap, pago un tour i em deixo portar com un xaiet. Ens endinsem ¾ d’hora aprox. per l’oceà Pacífic i allà lluny s’intueix el que pot ser el llom d’una balena i en qüestió de segons desapareix! Oooooh! Amb la boca oberta, esperem una estona més per veure si es torna a exhibir però com que no hi ha sort, la tripulació del barco ens porta en un altre lloc, on gràcies a l’hidròfon que porten les poden escoltar i localitzar. Al cap d’uns 30 minuts un altre ooooohh surt de les nostres boques en veure com una altra balena respira tranquil·lament (o no, tenint en compte que cada dia té la visita de maleïts turistes com jo). Aquesta sí que ens deixa envadalits amb l’espectacle que ens ofereix: 1r veure el llançament d’aigua amb les seves respiracions, 2n deixar-nos-hi apropar i 3r i final d’espectacle, mostrar-nos la inmensa cua. Buf, buf, buuuuuf!
I vinga, ara que ja toca tornar i ens apropem a la costa una colònia de foques Fur van traient el cap de l’aigua per deixar-nos més meravellats. Una es rasca la panxa, l’altre es revolca per la roca, d’altres juguen amb les algues i d’altres ens miren amb els seus ulls petitets. Les seves mirades innocents i em fan sentir malament per haver sigut una turista més que ha envaït el seu espai natural.
Accepto crítiques dels amants de balenes i de foques, i d’aquells que vetllen pel benestar del qualsevol animal. Em sento responsable per haver sigut còmplice d’un tipus de tour que jo sempre havia criticat. Sorry!
I les emocions encara no s’acaben! Els amics Joan i Esther de Pineda, que estan fent la volta al món (els cab...) porten un més viatjant per Nova Zelanda. Després de enviar-nos mails i mails per tal de trobar-nos, sembla que ho aconseguirem. Quedem entre les 3 i les 4 del migdia a l’oficina d’informació i turisme de Kaikoura. Jo a les 2.30h ja hi sóc amb un llibre a sota el braç perquè la lectura alleugereixi una mica els nervis, i a les 3 i pocs minuts, veig un mini cotxe que aparca, unes cares conegudes i dos somriures d’orella a orella! Ostiiiiii... en Joan i l’Esther han arribat! Com es pot descriure amb paraules tal alegria? Jo no en sé, tot el que puc dir que trobar amistats estan lluny de casa és molt gran! Ara sí: CIUTADANS DE CATALUNYA... JA SOM AQUÍ! En Marci, en Joan, l’Esther i jo, tots junt a 20.000 km de Catalunya i ben trobats.
Anem a prendre algu plegats i xerrant, xerrant se’ns fa l’hora de despedir-nos. Malgrat l’estona amb ells se m’ha fet curta, hi hagut molta intensitat. Gràcies Joan i Esther, heu sigut un gran regal!
No cal dir que ha sigut un dia que emocionalment parlant, ha sigut immillorable. Ara toca viure altres emocions que encara estan per viure i desconeixem.
Propera destinació: Banks Península (Akaroa)
Abans d’arribar a Akaroa, passem la nit en un Holiday Park. Bé a ser un càmpig destinat a autocaravanes, on segons el preu que paguis t’ofereixen unes prestacions o unes altres. Nosaltres com que “el horno no está pá bollos” anem en un dels senzillets que que ens permet dutxar-nos que és el que necessitem. Passada la nit, nets i polits, anem cap a Akaroa, un poblet pinturesc amb una gran influència francesa de quan el capità Jean-François Langlois i va fer assentament l’any 1838. Aquí com a curiositat trobem “boulangeries” enlloc de panaderies i tots els carrers estan escrits ens francès.
Després d’aquesta parada a la platja i amb molta calor, ens recomanen que anem cap al centre de l’illa, als llacs Tekapo i Pukaki. Com que en Marci li agrada la platja i a mi la muntanya, anem fent combinats perfectes.
Com sempre, de camí, busquem un lloc autoritzat per fer nit amb la furgoneta. Davant del dubte de si podem acampar o no, li pregunto a un noi que volta per allà si està permès, ell suposa que sí. Em mira, veu que faig cara d’estrangera i em pregunta d’on sóc. Jo com que sempre m’he negat a dir “I come from Spain” li dic que sóc de Barcelona (una ciutat que toooot Déu coneix) i la seva resposta és: - Collons, jo també sóc català! Ostressssss...! El més bo de tot és que quan li explico que fins ara he estat visquent a Manlleu, ell (en Ramon) em diu que és de Manlleu de tota la vida! Jodeeeeer... que petit és el món! El convidem a la nostra super mansió Camper Van per sopar. Amb ell compartim una bona amanida, cuscus i un excel·lent pa amb tomàquet i un fins aviat, perquè ja hem quedat que ens veurem per Manlleu. Al matí, aprofitant que fa un dia espectacular fem l’excursió de pugar a l’observatori astronòmic que hi ha al Mt. John (1043m) i flipem amb les vistes que hi ha del Mt. Cook entre d’altres, tots ells encara nevats i de fons el llac Tekapo. Aquest a 710 metres d’alçada té un color turquesa degut a les particules que té l’aigua que s’ha desfet provinent dels glaciars.
Ven cansats agafem la furgo per anar cap al llac Pukaki que queda una mica més al sud. Avui que és dissabte, ens venen ganes d’anar a prendre algu però, què trobarem al poblet de Twizel de 1200 habitants? Anem a provar sort, voltem una mica pel poble i veiem el que podria ser un pub. Un cartell ben gran posa “private centre” però nosaltres tenim ganes de fer una mica de vida social i dicidits i somrients entrem a dintre per provar sort. Però si hi ha un ambient xulíssim de gent d’una mitja de 55 anys! Tothom ens mira però som molt benvinguts. Aquí coneixem a la Theresa i en Lou, un matrimoni que entre glops de cervesa i xerrant, ens acaben convidant a dormir a casa seva ja que creuen que és més còmode que dormir en una furgoneta. Evidentment no cal dir que acceptem la proposta! Acabem la nit a casa d’ells entre copes de vi, intentant vocalitzar paraules que ja començaven a ser més catalanes que angleses fins que afortunadament el vi es va acabar! En Marci i jo, no ens ho podem creure que estiguem visquent aquella realitat, una casa de la categoria de mansió si ho comparem amb la nostra casa mòbil. I per si no n’hi ha prou, quan ens llevem, ens tenen preparat un esmorzar calent de patata, butifarra, pernil dolç cuit, torrades i un bon te calent! Ara sí que ja no hi ha res a dir. Únicament que quan es viatge, sempre es troba gent maquíssima!
Panxes plenes i carretera i manta per arribar al Parc Nacional del Mt. Cook on si el temps ho permet veurem la muntanya més alta de Nova Zelanda (3.754m) i farem algun treking! Aquest parc nacional, on governen les muntanyes més altes de Nova Zelanda va ser el lloc on l’Edmun Hillari va fer entrenaments i entrenaments per després conquerir l’Everest i convertir-se en el primer alpinista en trepitjar la muntanya més alta del món. Cook National Park té un total de 140 cims de més de 2.100 metres d’alçada i 72 glaciars, un d’ells el Tasman Glacier que és el més llarg de l’emisferi sud, amb un total de 27 km. i 600 metres de profunditat. Amb aquest entorn venen unes ganes d’estirar les cames que és impressionant, així que ens decidim a fer un dels trekings típics pel Hookey Valley. Comencem la caminada amb un vent que ens acompanya tota l’estona, anem travessant ponts per creuar el riu que baixa amb moltíssima força. La pujada és suau, agradable i apte per tots els públics. Mentre ens creuem amb avis, canalla... anem saludant “bye” “bye” fins que de sobte sento un “adeu”. Què? He escoltat un adeu? Uns altres catalans? Doncs sí... un matrimoni de St. Feliu de Guíxols que han vingut a veure a la seva filla perquè el Ministeri d’Educació li ha donat una beca per perfeccionar l’anglès! Aquesta conversa m’és tan propera que els faig saber que jo també sóc a NZ gràcies a la mateixa beca. Coincidències de la vida... dues mestres catalanes becades pel Ministeri a Nova Zelanda! Bé, després d’aquesta gran trobada, continuem amb en Marci camí amunt, fins arribar al llac ple de icebergs que hi ha als peus del Mt. Cook. Com que el vent bufa amb molta força, no ens entretenim massa i tornem enrere, no fos cas que una bufada ens enviés a casa! Passem la nit als peus del Mt. Cook on el vent, ara ja m’espanta. Ràfegues de més de 100 km/h tambalegen la furgoneta constantment i em fan passar una nit de por fins que en Marci, intentant tranquilitzar-me em diu: tranquil·la Marta, les pedres comencen a volar a partir de 150 km/h... una mica més i el matooooo! Només em faltava escoltar aquest comentari!
Sortim vius d’aquesta maleïda nit. Al matí anem a fer una altra excursió per veure el Tasman Glacier. Dir que per la propaganda que en fan, tampoc n’hi ha per tirar coets. Aquí ens trobem en Pedro, un tio de Canàries que gràcies a ell, arribar al glaciar va tenir més sentit... que guapo el tiu!
I com que anem direcció Queenstown, abans d’arribar-hi parem a Arrowtown, un poble miniatura, pintoresc amb restes de cases de xinos que van treballar en busca d’or els anys 1860-1880. D’aquí ja anem a la gran ciutat: Queenstown! Però quin ciutat tan i tan preciosa, envoltada del llac Wakatipu en dies de sol i calor com els que estan fent, fa que fem una mica d’assentament per fer relax. Les passejades al costat del llac, veure la gent estirada a l’herba prenent el sol i els més valents banyant-se, donen clares pistes de que l’estiu s’acosta! Comença a fer mooolta calor!
. La veritat és que en aquesta vida, hi ha moments indescriptibles i amb un gran record que tindré per sempre gràcies a totes les estones compartides.
